Concurs i successió d'empresa

Juan Reyes Herreros.

2009 Món Jurídic, n.º 238


Dins de la nostra pràctica professional resulta indubtable el protagonisme que, a la vista de la conjuntura econòmica actual, han assolit els procediments concursals. És precisament en el marc d’aquests procediments on ha sorgit una certa controvèrsia sobre els efectes que es deriven de les transmissions d’empreses respecte de les relacions laborals existents i altres drets i obligacions relacionats (per exemple, l’assumpció o no dels deutes de la Seguretat Social previs a la transmissió). Així, es discuteix amb freqüència la interpretació i aplicació dels preceptes establerts a la Llei 22/2003, de 9 juliol, Concursal (“LC”) sobre aquestes qüestions, i no són poques les veus que reclamen més flexibilitat en el sentit que a continuació s’exposarà.

Les referències a la transmissió d’empreses o a les seves unitats productives a favor de tercers, així com els seus efectes associats, es recullen als articles 100.2 i 149.2 de la LC, dins de la fase de conveni i liquidació del concurs, respectivament. En concret, quan es regula el contingut de la proposta de conveni, l’article 100.2 de la LC estableix al seu segon paràgraf que “també es podran incloure a la proposta de conveni proposicions d’alienació, ja sigui del conjunt de béns i drets del concursat afectats a la seva activitat empresarial o professional o de determinades unitats productives a favor d’una persona natural o jurídica determinada. Les proposicions inclouran necessàriament l’assumpció per l’adquirent de la continuïtat de l’activitat empresarial o professional pròpia de les unitats productives afectades i del pagament dels crèdits dels creditors, en els termes expressats a la proposta de conveni. En aquests casos, hauran de ser escoltats els representants dels treballadors”. Per la seva banda, entre les regles supletòries de les operacions de liquidació, l’article 149.2 de la LC disposa que, quan com a conseqüència d’una transmissió “una entitat econòmica mantingui la seva identitat, entesa com un conjunt de mitjans organitzats per tal de dur a terme una activitat econòmica essencial o accessòria, es considerarà, als efectes laborals, que existeix successió d’empresa. En aquest cas, el jutge podrà acordar que l’adquirent no es subrogui en la part de la quantia dels salaris o indemnitzacions pendents de pagament anteriors a l’alienació que sigui assumida pel Fons de Garantia Salarial de conformitat amb l’article 33 de l’Estatut dels Treballadors. Igualment, per assegurar la viabilitat futura de l’activitat i el manteniment de l’ocupació, el cessionari i els representants dels treballadors podran subscriure acords per a la modificació de les condicions col·lectives de treball”.

D’aquesta manera, una primera aproximació portaria a concloure que la LC es remet de forma general al règim de successió d’empresa establert a l’article 44 de l’Estatut dels Treballadors, essent, per tant, d’aplicació l’obligació general de subrogació en les obligacions laborals que poguessin existir. En tot cas, això serà així en el benentès que l’activitat empresarial estigués encara operativa abans de la transmissió (en la línia establerta per la sentència d’unificació de doctrina del Tribunal Suprem de 25 de setembre de 2008, on també s’atorga una especial protecció a l’assumpció del negoci concursat pels antics treballadors constituïts en societat anònima laboral); i igualment, no hauria d’imposar-se l’obligació de subrogació contractual respecte de contractes de treball prèviament extingits dins del mateix concurs (extinció que requereix la prescriptiva autorització del jutge mercantil segons el procediment de l’article 64 de LC).

És en aquest punt on es planteja la conveniència de si l’anunciada reforma de la LC hauria de mantenir aquesta regulació que exigeix la subrogació laboral o bé introduir un cert marge de flexibilitat. A aquests efectes, no cal oblidar que l’article 5 de la Directiva 2001/23/CE, de 12 de març, sobre aproximació de les legislacions dels estats membres en matèria de successió d’empresa, expressament preveu la possibilitat que, en procediments d’insolvència empresarial degudament tutelats per una autoritat pública, no sigui aplicable l’obligació de subrogació en els contractes de treball. En la transposició d’aquesta Directiva, el nostre legislador va optar per un ús limitat de les facultats que preveia la mateixa Directiva establint, a l’abans transcrit article 149.2 de la LC, que el jutge mercantil podrà eximir l’empresari adquirent de subrogar-se en la part de salaris i indemnitzacions previs a la transmissió i assumits pel FOGASA.

Es tractaria, en definitiva, de considerar si l’objectiu primer de la LC, consistent en la satisfacció dels deutes dels diferents creditors 'entre els quals es troben els mateixos treballadors', s’acompliria millor si les transmissions de les empreses en concurs poguessin excloure o limitar les obligacions de subrogació laboral (sense perjudici, és clar, que s’indemnitzi adequadament els treballadors respecte dels quals no operés la subrogació empresarial). Cal recordar que diverses resolucions judicials ja mantenen aquesta interpretació amb el redactat actual de la LC.

Un altre element que s’hauria d’aclarir a fi i efecte d’incentivar ofertes d’adquisició d’empreses en concurs és el tractament que correspon als deutes amb la Seguretat Social previs a la transmissió. En relació amb aquesta qüestió, algunes resolucions judicials (entre d’altres, interlocutòria de la secció 15 de l’Audiència Provincial de Barcelona de 29 de novembre de 2007) confirmen la competència del jutge mercantil per decidir sobre la no subrogació en els deutes de Seguretat Social per part d’aquells que adquireixen empreses en concurs. En concret, es considera que l’article 149.2 de la LC permetria dur a terme aquesta exclusió (la subrogació seria únicament respecte dels “efectes laborals”, no respecte de la Seguretat Social), per davant del règim de responsabilitat solidària general propi dels articles 104 i 127.2 de la Llei General de Seguretat Social per als supòsits generals de successió d’empresa. En tot cas, aportaria claredat que la reforma de la LC considerés una modificació de la normativa de la Seguretat Social, tal com ja va fer la disposició final onzena de la redacció vigent de la LC afegint una previsió a la Llei General Tributària ?actual article 42.1 c) paràgraf quart d’aquesta llei? per tal d’excloure la responsabilitat solidària de l’adquirent envers els deutes tributaris previs a la transmissió.